Com alguns sabreu, sóc mig català mig basc. L’origen de la meva família hem podria haver inculcat una clara tendència al nacionalisme. Tot el contrari, sempre he crescut en un entorn que es podria explicar amb la màxima anarquista de “La meva pàtria és el món, la meva família la humanitat”. Ara bé, haig de reconèixer que el constant atac a qualsevol cosa relacionada amb Catalunya que s’està cometent. Va començar fa anys, recordo clarament un viatge que vaig fer en un taxi que portava la Cope com a emisora. Aquest va transcórrer un dels estius que en Sergi Bruguera va guanyar el Roland Garros, per tant, 1993 o 1994. Així que ens remontem a fa almenys 12 anys. La sintonia que vaig haver de suportar va lligar una curiosa relació d’idees on es va parlar del “tenista espanyol” Sergi Bruguera i el “financiero catalán” Javier de la Rosa. La meva tendència anarquista m’havia permès ignorar les barbaritats que se sentien a favor o en contra dels nacionalismes però… Aquest cop ho direm “clar i català”: se m’han omplert els ous! Les barbaritats proferides han arribat a un nivell tan vulgar que m’estan fent néixer un esperit nacionalistes. Aquest gir nacionalista hem preocupa però veure com actuen certs Polítics de certs Partits hem “treu de polleguera”. La demagògia que utilitzen alguns per a aconseguir rèdit electoral hem sembla vergonyosa. Veure com una empresa ha retirat un patrocini a un esportista professional com a càstig a unes declaracions que no coincidien amb l’ideari polític dels seus amos, “me fa temor” que deia una amiga. Intento fer reviscolar el meu escut anarquista per a soportar-ho però cada cop és més complicat. Tot seguit cito el polèmic text d’un esportista professional:
L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m’impulsa a pensar que a l’estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: ‘el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones’, referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.
Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre ‘Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial’, ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al•legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa… En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.
Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per ‘no haver investigat’ les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d’aquests reincident), indultats.
I resulta que… Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d’hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t’esgoti la bona fe.
Oleguer Presas
Fins aviat, Hagfish on earth
